Mireia (1a part)

Torno al despatx desprès del més al·lucinant cap de setmana, i torno amb dues amigues, amigues en personals i amigues sexuals. No tot va ser sexe, malgrat hi va haver, molt i molt bo. Vam parlar, els hi vaig explicar la meva vida, els meus desencants.

Els hi vaig parlar de la Mireia, la impressionant companya de feina, a la que no puc accedir. Arrogant, segura d’ella mateixa, sap que està bona, que es homes frisen per ser amb ella, fins i tot la Neus, que em va confessar que és lesbiana, se la mira amb desig.

Fa temps vaig gosar de demanar-li si volia sortir, se’m va riure, “Amb tu? No, a mi em van els paios de gimnàs, no les boles de greix com tu.” Des d’aquell moment, sempre que passava pel meu costat s’ho feia venir per ensenyar cuixa i/o escot, i acabar dient “Què grassonet, t’agradaria tastar-ne, oi?” o coses semblants.

De fet portava ja un temps pensant en canviar de feina per aquest problema. Avui, però, em sento diferent. “Mira, el sac de greix ja ha tornat, que m’has trobat a faltar?” Diu esperant que abaixi la mirada. “No gens.” Responc taxativament.

La seva cara canvia d’aspecte, no s’esperava aquesta resposta, de fet no esperava cap resposta. Em mira, s’apropa a la taula del davant meu i s’asseu a la taula, fent un lent i suggeridor encreuament de cames.

“Que potser has lligat?” em diu mentre s’inclina per oferir-me la visió de la seva pitrera. “De fet sí” S’incorpora, salta de la taula, em mira clavant-me els ulls. “No m’ho crec, es una bola.” “I què si ho és? A tu no t’afecta.” Li responc. “És clar que no.” Diu mentre se’n torna al seu lloc visiblement emprenyada.

Tot just sona el meu mòbil, tinc el costum d’atendre’l amb el mans lliures posat, contesto. “Hola”, “Mi amor! Como estàs? Va anar bé el vol?”, és la Malena, “Si preciosa.” Li responc. “Divendres estaré a Barcelona, si vols podem coger un poquito”. Em poso vermell. Escolto una cadira que cau a darrera meu.

Contesto la Malena. “Perdona’m està posat el mans lliures i ...” Ella riu. “no hay problema mi amor, ja poden saber que cardes com los dioses.” Algú tus compulsivament, escolto com riu la Neus. Trec el mans lliures i agafo el mòbil. “T’espero el divendres, vida.” Li dic quasi en veu baixa. “Un besito con lengua, cariño.” “Un peto amor.” Penjo.

“Així era veritat que has lligat?” Em diu la Mireia. No sé que passa pel meu cap, m’aixeco, em giro i deixo anar: “Que t’importa molt? O et creus que totes les dones són com tu?” “Com jo? Que vols dir com jo? M’estàs dient puta?” està a punt de perdre el control, m’assereno i li dic “No pas, amb prou feines ets ...”, em callo. “Què?, cabró? Què sóc?” em crida amb els ulls a punt de sortir-se’n de les òrbites. “doncs, grollera, egòlatra, creguda, prepotent ... Podria continuar, però em faria falta un diccionari”

“Ara mateix aniré al director i li diré que m’has estat assetjant!” Diu totalment fora de sí. “ jo li diré que és al contrari, que l’assetjadora ets tu.” li deixa anar la Neus. La Mireia se’n va al bany, quasi bé corrents.

M’apropo a la taula de la Neus i li dono les gràcies. “És maca?”, deixo escapar un somriure. “Ho són les dues i els hi he parlat de tu, si vols els hi dono el teu telèfon.” Els ulls de la Neus s’obren com els d’un mussol. “Vols dir ...?”, “Això i més.” Li dic quasi be rient, em dona un paper amb el número.

Torno de dinar, a sobre la meva taula trobo un sobre, l’obro i em trobo una nota de la Mireia, diu així:

Josep:

Volia disculpar-me pel meu comportament d’abans, no ha estat propi d’una dama. Sóc conscient que no t’he tractat bé, però, és que volia que et fessis valer. Si vols podríem quedar per anar a prendre una copa aquesta nit, o demà. Quan tu vulguis.

Mireia.

Em giro, m’estava mirant, però abaixa el cap. La meva ment comença a treballar. Escric una nota, li poso a dins el sobre i li deixo al davant dels nassos.

Mireia:

T’accepto, les disculpes pel teu comportament, però no em crec una paraula de la resta. És massa tard per anar amb jocs de seducció. Si t’interesso vindràs aquesta nit a casa meva, però abans vull que passis per un sex shop, et compris unes boles d’aquelles que es fiquen al cony, et treguis les calces i te les fiquis, davant del dependent per descomptat, desprès vens a casa. Vull trobar les boles a la teva vagina.

Si no vens, no portes les boles o no em deixes comprovar-ho entendré que no t’interesso, en aquest cas no et faré cap més comentari al respecte i tots dos oblidarem tot.

Per cert li passo una còpia a la Neus de la teva carta i de la meva.

Atentament, Josep.

Li deixo un altre sobre a la Neus, demanant-li que se’l guardi. “El puc llegir?” Em pregunta en veu baixa. “A casa teva.”, li responc. Al tornar a la taula la Mireia em ve al darrera, sense obrir boca dona cop amb la mà oberta a la taula i aixeca l’altra mà ensenyant-me el dit mig mentre els seus ulls proven de matar-me, jo simplement, deixo anar un somriure complaent.

He de reconèixer que m’ha provat el canvi, m’agrada veure la Mireia emprenyada, és la sensació de ser jo el que controla la situació, el que tinc clar és que no vindrà a casa, però això no m’importa, ara ja no.

Arribo a casa, em dutxo, em preparo una mica de sopar. Sona el telèfon. “Digui?”, “Collons tiu! Com t’has passat amb la Mireia!” És la Neus que riu a l’altra banda. “No vindrà.” Li dic. “M’ho imagino, però seria divertit veure-la.” Seguim parlant una estona i aprofita per preguntar-me per la Malena i l’Antònia.

He acabat de sopar, m’aniré a dormir. Sona el timbre de la porta. Quan obro em trobo la Mireia, està vermella, amb els ulls plorosos. “Em deixes passar?” Em diu, posant-me una mà al pit per apartar-me però no la deixo passar, miro el replà i l’escala, no hi ha ningú. “Primer he de comprovar que has acomplert les meves indicacions.” Amb les mans tremoloses i abaixant la vista s’aixeca la faldilla deixant veure un matoll de cabell, li fico la mà i amb un dit comprovo que porta les boles. “Passa.” Li dic, entra a casa i jo tanco la porta.

Ha vingut! Encara no m’ho crec però ha vingut, s’ha avingut al meu joc! Per primera vegada en molt temps em miro a l’espill del rebedor, continuo sent l’home gras i poc agraciat de sempre, però avui una dona, teòricament inabastable per mi, se’m rendeix i obeeix les meves més descarades ordres.