dimecres, 31 de desembre del 2008

Neus Blanca (4)

Així fou que la Silvana feu cercar la Neus per tot arreu, però pocs coneixien la casa dels barruts i aquells que els coneixien no en volien saber res. Passà, però, que un dels soldats ensopegà amb la casa dels barruts i allà va veure la Neus. Tornà a avisar la Silvana, que assabentada d'on era la seva rival, no dubtà en preparar l'assassinat de la Neus.

Demanà a la fetillera oficial un verí i aquesta li donà una ampolleta. - Porta guants per manegar-ho, funciona per contacte amb la pell i produeix un estat de somni en la víctima que sols se'n pot deslliurar amb un estat de molta excitació i no recordo ningú que s’enfadi quan dorm. Com que no beurà ni menjarà acabarà morint.

La Silvana es disfressà de traginera carregada amb tot d’objectes de plaer, es presentà a casa dels set barruts quan la Neus era sola. – Bon dia! Algú a la casa! Estris per gaudir! – La Neus que la sentí sortí de la casa, amb aquells parracs de caminant no la reconegué a la Silvana.

La Silvana en veure-la sortir se li adreçà. – Bellísima dona! Quin cos més esplèndid, de ben segur que tots els homes frisen per ser amb tu. – Les seves peces d’or els hi costa. – Ben fet, que les coses bones han de ser agraïdes. – Mireu senyora quins estris que porto, heus aquí un fuet per quan algú vol ser dominat.

La Neus riu. – Ja m’agradaria, però aquí els homes de voler ser dominats no gaire. – I per a vos, senyora? Per aquells moments en que sou sola i podeu gaudir d’una sessió en solitari, tinc aquest amic, llarg i suau fet amb una fina fusta d’ençà les fronteres i recobert amb la pell més fina i delicada que mai haureu trobat. Proveu, senyora, feu-lo servir ara si voleu.

Dient això li atansa l’estri, banyat en el verí de la fetillera, la neus l’agafa i s’aixeca la faldilla, encara no s’ha ficat del tot l’estri que cau desmaiada. La Silvana riu esfereïdora. – Mala puta! Mai més tornaràs a ser una amenaça. – Agafa l’estri, se’l fica a la cistella i se’n va cap a palau.

I fou l’hora en que els barruts tornaren de la feina. Caminaven contents cap a casa. – Tinc ganes d’arribar i que la Neus me la llepi ben llepada. – Sí, és una sort tenir-la a casa, ja no hem de baixar al poble amb aquelles velles que porten les mamelles a l’alçada dels genolls. – Doncs a mi em fot, ara ja no em feu cas, em teniu oblidat. – Què vols? Havent-hi bacallà per què menjar sardineta.

Tot arribant la veuen estesa a terra. – Neus! – Criden tots espantats. – El cap s’acosta i la mou. - Neus! Desperta! Neus! – Merda! Ens hem quedat sense cony. – Espera, és morta? – No, respira, sembla com si estigués adormida. - Potser podríem fer-ho igual, total els forats els te.

Els altres s’ho miraven sense esglai. – Home, sí, però si vols una mamada no funciona. – A més si no desperta es morirà de gana i a mi no em fa el pes fer-ho amb una morta. – Au! No digueu més bestieses, porteu-la a dins i cridarem el metge. – Digué el cap.

El metge arribà però no va saber dir que li passava. – Us heu quedat sense meuca em temo, podeu comptar que com a molt us durarà una setmana. – I així que fem. – Jo de vosaltres esperaria, no fos que despertés per ella sola, però no us feu gaires il·lusions, més val que prepareu l’enterro.

I així quedaren els barruts sense saber que fer, fora del gai que ja es veia sent de nou el centre d’atenció dels seus companys. I així passà un dia, i dos, i tres ... però al quart dia aparegué un noble, tornava a les seves terres des de palau. Entrà a la casa i veié a Neus estirada al centre, totalment nua, i pensà. – Què està de bona la paia, a més em sona la seva cara.

Mentre més la mirava més dura se li posava i com que no venia ningú comença a fer-li una repassada. Primer besà els llavis. – Saborosos, sí tot i que si no treu la llengua ... – després li magrejà els pits, li llepà els mugrons i aquest es posaren erectes i durs. – Què donaria per què despertés.

Li separà les cames i li fica la polla, bombejant una bona estona fins que es corregué. – Quin plaer! Quin cony! Quina dona! Però no puc deixar-la així, sóc un cavaller jo. – Així que s’amorrà al cony i li llepà i ho feu tan profundament, resseguint tots els plecs i jugant amb el botó del plaer que la Neus tingué un orgasme.

I amb l’orgasme es despertà, veié el cavaller amorrat a la seva figa i recordà tot el que havia passat. – Ja sabia jo que aquella traginera em sonava. Era la Silvana. – Heu despertat. Va dir el cavaller. – Jo us conec i no sé de què. – Sí senyor, de palau, jo encara era petita a la vostra darrera visita. – Ja us recordo i recordo a la vostra mare, una gran cortesana. Què és d’ella? No la he vista a palau?

La cara de la Neus s’enfosquí. - Es morta, senyor, i tot i que es sospitava de la Silvana no es va poder provar, però ara sé segur que era ella, ella m’ha enverinat per deixar-me així. La molt puta! – La recordo la Silvana, perillosa, sí. Molt perillosa. I què penseu fer ara? – Tornar a palau i parlar amb la reina.

El noble rigué. – Molt em sembla que el teniu difícil, la Silvana controla tot el que li arriba a la reina, a més accedeix a totes les seves demandes, siguin quines siguin, jo de vos no tornaria. – I així que faig? – Jo vaig a casar-me amb la reina d’un altre país, voleu venir amb mi i ser la meva preferida? – I què guanyaré jo? – Per mi, mentre sigueu al meu servei sempre que us requereixi, us podeu tirar a tota la cort i plomar-los a l’hora.

La Neus s’ho rumia una mica. – I la vostra dona, la reina? – També us la podeu tirar, però em sembla que li agrada més la pastanaga que la figa i ja en té un efeb per fer-la contenta. – Així doncs, majestat, quan sortim? – Ara mateix, o voleu esperar a acomiadar-vos d’algú? – I així fou que la Neus i el cavaller, se’n van anar després d’acomiadar-se dels barruts.

Com s’ho faran els barruts a partir d’ara?
Serà la Silvana la mestressa indiscutible del palau?
Obligarà el constitucional a incloure la definició de Catalunya com a nació a l’estatut?
Tot això i molt més al darrer lliurament de ... Neus Blanca!

5 comentaris:

Striper ha dit...

A dia ferd, post molt calent, bon any 2009.

Anònim ha dit...

Jaja, m'encanta!

Anònim ha dit...

Cada cop em poses més difícil preparar-te un regalet...

zel ha dit...

Mira que n'és de divertit llegir entregues d'una narració a trossets, ho fas de cop? Jo ja no recordaria què havia escrit. Bon any, maco i bona vida, i tot el que desitgis!

Lula ha dit...

Mmmm
Jo crec que els barruts haurien de fer-li veure a la reina que entre tots la tindrien més contenta que no pas la Silvana....
Però això del príncep blau... noi! si tots sabem que no existeixen!!!!

El proper per Reis?

Besoootes