dimecres, 29 de juliol del 2009

Les Germanes Patidores, 3a part i final

En mig dels plors sentí una veu coneguda. – Son uns merdosos. – Virtu s’aixecà d’un salt. – Goyita! Què fas aquí? – Fer-te companyia. – T’has d’anar no et poden trobar aquí. – Sols em trobaran si vols que em trobin.

Goyita sortí de la penombra i s’apropà a Virtu. – No has deixat de plorar en tot el dia. – Els llavis de Goyita acaronaren els de Virtu, aquesta es separà. – No! No està bé això, és pecat! – Tens raó sóc una noia molt dolenta, et faig pecar, no com l’Angusties que et porta pel camí recte, hores d’ara te la boca plena, saps? I no és que estigui menjant el ranxo.

Goyita s’agenollà davant Virtu. – Però si sóc una noia dolenta, m’has de castigar. – es posà de quatre grapes i s’aixecà la faldilla deixant al descobert un cul sedós de natges tendres. – Au, va! Pega’m al cul, unes bones plantofades per trapella. – Goyita esperà la reacció de Virtu remenant les natges voluptuosament mentre es mossegava el llavi inferior.

Virtu s’aixecà i aixecà la mà deixant-la caure amb força sobre la natja dreta de la noia, aquesta feu un petit xiscle i tirà el cos endavant en rebre la galtada. Una zona vermella delimitava clarament la mà executora. – Sols això? – Va reptar-la Goyita. – Virtu deixà caure de nou la mà sobre la natja esquerra, aquesta vegada el xiscle de Goyita va ser més agut i una llàgrima fugissera mullà la seva cara.

Virtu reaccionà i agafà la noia aixecant-la i abraçant-la. – No, no ets dolenta, no, sisplau, no vull ser un monstre com ella, no! – Petonejà la noia a les galtes al temps que plorava, Goyita li tornava els petons fins que els llavis es van trobar. Virtu va frenar-se. Goyita s’aixecà i es tragué la roba quedant totalment nua. – Despulla’t. – Li digué a Virtu. Aquesta, sense pràcticament adonar-se es va desfer d’aquell hàbit que li feia tant de fàstic i cercà desesperadament el calor i les carícies de Goyita.

Els llavis de les dues dones es trobaren per acaronar-se mentre les mans exploraven l’esquena de l’altra fins arribar a les natges, les llengües compartiren la seva humitat en un ball frenètic mentre les cames s’entrellaçaren per fregar els sexes. Les mans de Goyita agafaren els pits de Virtu i pessigà suaument els mugrons erectes. – Des del primer dia que desitjo llepar-te’ls. – Digué abans d’abaixar el cap fins trobar el mugró esquerre.

Posà els llavis sobre l’arèola tot encerclant el mugró i el succionà fent que s’endinsés a la seva boca, llavors el dringà amb la punta de la llengua fent que Virtu gemegués. La mà esquerra de Goyita acaronava la pell sedosa del pit dret fent que el mugró quedés encaixat entre els dits índex i cor, obligant-lo a tombar-se quan arribava a la unió dels dits, feia retrocedir la mà i el pinçava amb el polze i l’índex, perment-lo i estirant-lo lleument fent que l’erecció es perllongués.

La mà de Virtu arribà al despoblat ventre de Goyita, els dits exploraren els llavis humits de la noia trobant-se un clítoris totalment excitat, va jugar amb els seus dits estirant-lo i passant el tou dels dits per la punta mentre l’altra mà acaronava els cabells de Goyita, aquesta va canviar de pit, jugant ara a mossegar el mugró dret i pessigar l’esquerra fent que Virtu fes petits xiscles perduda entre el plaer que acompanyava al lleu dolor.

Amb la mà plana sobre el sexe de Goyita donà una palmada, Goyita s’obrí encara més de cames i Virtu repetí l’acció un parell de vegades, després tornà a perdre els dits entre els llavis de Goyita i trobà l’entrada, enfonsà un dit lentament, gaudint de les toves i molles parets, el tragué i enfonsà dos, després tres.

Goyita empenyé suaument a Virtu tombant-la al llit, li feu un petó i girà sobre ella deixant el seu sexe a l’abast dels llavis de Virtu i abastant amb els seus la vulva de la seva companya. Passant les mans per sota les cames de Virtu li separà les cames i diposità un petó en els llavis vaginals, amb la llengua recorregué la línia de separació fins arribar a l’entrada de la vagina on s’enfonsà per assaborir els sucs que començaven a regalimar.

Virtu, que per primera vegada es trobava en una situació així, intentava imitar les accions de Goyita, lliscà la llengua pel tall i sentí l’entrada de la vagina de Goyita, tornà enrera endinsant la punta de la llengua fins trobar el clítoris que petonejà una estona per tornar a recórrer la separació dels llavis fins al final.

Totes dues dones s’estremien amb els petons i llepades de l’altra, la tensió augmentà al temps que el frenesí de les llepades, succions i petons. Goyita introduí els seus dits a la vagina de Virtu cercant el punt màgic, Virtu la imità i el joc de penetració entre les dues les arrossegà al clímax, Virtu deixà anà líquid sense control.

Virtu pensà que se li escapava el pipí però Goyita no s’apartà sinó que rebé el líquid sense queixar-se. – Perdona’m se m’ha escapat. – Goyita rigué. – Per què? – El pipí ... – Has ejaculat. – Què dius? – Ja t’ho explicaré. – Tu has ...? – Sí, però sense ejacular, com tu. – Estic confosa. – Goyita es girà, apropà els seus llavis als de Virtu i es besaren. – Ja veig que haurem de parlar molt.

Virtu retornà a la realitat. – No poden fer-ho això ... no hauríem hagut de fer-ho ... està malament. – Goyita l’acaronà mentre li replicava. – Sí, fer-te confessar nua mentre li fan una palla a mossèn llimac és molt bo, ja ho deia el Papa a la seva encíclica ... Ui! No me’n recordo quina, i tu? – Virtu envermellí. – Tens raó, però això nostre ... – Això nostre què? – Som dones, l’homosexualitat és pecat.

Goyita rigué. – Sí, i el sexe fora del matrimoni, i matar ... tot i que si a qui mates és a una bruixa llavors ja no ho és. Això vol dir que podem matar a Sor Angunia sense pecar! – Sisplau! – Oi que alguna cosa no quadra? Per què allò que t’ha empès a estimar-me és dolent? – Virtu recordà les explicacions poca soltes del mossèn. – Ens poden enxampar, és perillós.

Goyita mirà a Virtu als ulls. – I què farem? – No ho sé, estic confusa. – Jo vull anar-me d’aquí, de fet estava preparant la fugida. – però el teus pares i la superiora cridaran la policia. – I? Sóc major d’edat, em trobaran però no podran fer-me tornar. – Goyita abraçà a Virtu, la petonejà i a cau d’orella digué: - Vine amb mi, fugim juntes d’aquest infern. – Virtu es separà sorpresa, contrariada. – No ho sé. Deixa’m pensar.

Goyita s’aixecà, recollí la seva roba i es vestí. – He d’anar a classe, pensa-t’ho. Vindré aquesta nit a preguntar-t’ho de nou. – Goyita li feu un petó als llavis. – T’estimo. – I s’anà. Virtu quedà asseguda al llit, sense adonar-se s’acaronava un pit i el sexe. El tenia moll i deixava anar aquella olor especial que recordava llunyanament d’algun moment amb el seu darrer nuvi, aquell que va haver d’escoltar-li dir que s’anava a fer monja.

I ara veia amb una sensació absoluta de vertigen com estava a un pas de llençar a les escombraries un grapat d’anys de noviciat, que el disgust d’aquell noi que se la estimava amb bogeria hauria estat per no res, que un convent corromput i una noieta esbojarrada li estaven fent abdicar del seu, abans considerat sagrat, objectiu.

Tornà a posar-se l’hàbit i s’encaminà cap al despatx de la superiora. Picà a la porta i aquesta s’obrí lleugerament, la superiora escrivia alguna cosa. – Permís mare. – Endavant filla. Què se us encomana. – Vull deixar el convent. – La cara de la superiora s’enrogí. – No parlaràs seriosament? – Ho faig. Vull anar-me’n. – I els teus vots? Faltaràs a Déu així? Sense dubtar-hi?

Virtu pensà per un moment. – Sor Augusta, el mossèn i aquest convent m’han fet veure la llum. – No t’entenc. – Després de tot el que m’ha fet Sor Augusta, el que li he vist fer amb el mossèn i la vostra connivència, perquè no em crec que no estigueu assabentada de les seves aberracions, he arribat a la conclusió que això més que un convent és una casa de barrets. No vull ni imaginar-me que els hi feu a les pobres nenes.

La superiora s’atansà a Virtu i li propinà una sonora bufetada. – Blasfema! Això és la casa de Déu! T’haurem d’aplicar una correcció més severa. Torna a la teva cel·la, et prohibeixo que surtis fins que no te l’ordeni. – La superiora premé un botó, aparegueren dues monges que agafaren Virtu pels braços i la portaren a la seva cel·la tancant-la amb clau per fora.

Virtu plorà, no sabia que li passaria a partir d’aquell moment i tenia por, molta por. Passaren les hores, l’hora de dinar, les hores d’oració, el sopar ... i tanmateix ningú no apareixia, ni tan sols Sor Augusta. De sobte una veueta a l’altre costat de la porta l’animà. – Virtu! – Estic tancada, m’han castigat per dir ... per dir que això és un bordell. – A quí se li acut. – Rigué Goyita. Amb el soroll del pany la porta s’obrí. – Què has decidit? – Quan ens anem?

Goyita es llençà als braços de Virtu i la besà menjant-li la boca mab desesperació. – Calma! Quan ens anem? – Ara. – No puc, no tinc roba. – Goyita agafà un parell de bosses que tenia fora i li atansà una. – Ja ho suposava, potser et vindrà una mica sobrera, però ja el solucionarem fora.

Virtu es tragué l’hàbit. – Clar que per a mi ja estàs bé així. – Va dir Goyita mirant-se-la nua. – Virtu somrigué mentre es posava aquell vestit, la faldilla li cobria els genolls i la cintura donava per posar-s’hi a dins una altra vegada, la samarreta li venia una mica estreta i li marcava els mugrons. Un jersei l’ajudà a cobrir els pits fent que es sentís menys incòmoda.

Remenà la roba. – Què busques? – Calces. – No hi ha, ho sento, posa’t les meves. – li digué indicant el racó del llit on les havia amagat al primer encontre. Virtú la mirà sorneguera, s’apropà, les agafà i se les posà. – Així ho vols? – Sí. – Virtú li feu un petó. – Anem-nos-en.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Les Germanes Patidores, 2a part

Advertència prèvia: Segurament ja heu llegit la primera part, adverteixo que aquesta segona part se m'ha fet més llarga i he hagut de fer una tercera que posaré aquesta setmana vinent, podeu imaginar que el text és dur, molt dur.


La tornada de sor Augusta va ser estremidora, obrí la porta amb violència i anà directament a veure el contingut de la galleda, Sor Virtudes tremolà davant la idea de ser descoberta en el seu pecat, sols es va tranquil·litzar en escoltar els retrets de la Monja tutora. – Qui t’ha dit que podies pixar? A veure si l’entens aquí sóc jo qui diu quan dorms, quan menges, quan pixes, quan cagues, quan parles, quan pregues.


Fet el retret oral agafà els mugrons de sor Virtudes i els estrenyé amb força torçant-los fins que aquesta cridà de dolor. – Així te’n recordaràs de no fer res pel que no tinguis permís. – Ara aixeca’t i posa’t l’hàbit que anem a sopar. – Encara sentint-se del dolor que li havia provocat sor Augusta, va obeir i es va enfundar l’hàbit sota la mirada libidinosa de sor Augusta. – Aquest cos demana a crits ser educat. – Per la cua de l’ull li va semblar veure sor Augusta fregant-se l’entrecuix.

Al refectori va sopar agenollada i amb el plat a terra, al bell mig de la sala, en acabar sor Augusta li encarregà recollir i netejar la vaixella. – Quan acabis te’n tornes a la teva cel·la i fas les oracions. T’hem deixat la Bíblia al prestatge. – Va trigar més d’una hora en fregar amb aigua freda plats, coberts i olles. – Les novatades que li van fer al meu germà a la mili no són res amb això. – Va pensar.

El seu cap però s’entestava en reviure la trobada amb la Goyita. – M’ho he de treure del cap, no he de tornar a caure. Confessió, això és el que faré, demà quan vingui el mossèn li ho explicaré en confessió. – en acabar la feina anà a la cel·la, mancava sols una hora per maitines. Va fer les seves pregàries mentre lluitava mentalment amb les imatges dels pits, les natges i el sexe de la Goyita.

Sentia com totes les lloances a Déu i a la Verge es convertien en desig de tornar a trobar aquella noia. – Déu meu! Quina tortura! Ajuda’m, senyor a apartar aquest pensaments impurs. – Sonaren les campanes i amb el seu só entrà Sor Augusta a l’habitació. La trobà agenollada però amb l’hàbit. Sense més paraules tocà amb el mànec del fuet a l’espatlla de sor Virtudes, aquesta girà el cap i l’indicà amb un gest que s’aixequés i la seguís. – Després parlarem. – Va dir en to amenaçant.

Afortunadament el “després” va acabar sent un tràmit on sor Augusta indicà a sor Virtudes la previsió del dia següent. – A les dos quarts de 6 vindré a aixecar-te, a les 6 Oració, mitja hora després esmorzar, hauràs de recollir el menjador, en acabar vens a la meva cel·la on t’esperarem mossèn Pere i jo per a la confessió, per dormir no es pot fer servir l’hàbit, les necessitats les faràs exclusivament quan jo vingui al matí o ara. Alguna pregunta?

Sor Virtudes va aprofitar la petita escletxa que li obria la pregunta. – Perdó Mare tutora, he de fer-ho ara? És que hores d’ara no en tinc ganes. – Filla, pensa si podràs aguantar fins la matinada. – Si m’ho permeteu, esperaré. – Visiblement emprenyada, sor Augusta es girà cap a la porta. – Recorda, fins les 5:30 de la matinada.

Sor Virtudes assegué al llit, plorà una llarga estona, allò estava sent un infern amb una monja tutora que semblava gaudir obscenament del seu poder i una cria voluptuosa que la portava cap a un mon de sensacions al que es suposa que havia renunciat. A més, el fet d’haver de confessar davant la monja tutora feia que fos inviable el més mínim alleujament davant el seu tracte.

L’albada va ser un nou repte. Sor Augusta va entrar a l’hora exacta ella s’aixecà i va haver de fer allò que fora un acte íntim davant la mirada lasciva de la monja. No havia cap dubte, li agradava tot allò, i no s’amagava, sor Virtudes va poder veure com, sense dissimular, la mà de sor Augusta, s’aixecava l’hàbit i es fregava l’entrecuix.

Després varen anar totes dues a l’oració i a esmorzar, quan va acabar de rentar els bols va encetar el camí a la cel·la de sor Augusta. Pel camí pensà en què diria al mossèn si la monja hi era al davant. – Hauré de ment... callar l’aberració que fa amb mi aquesta porca, hauré de callar la visita de la Goyita, hauré d’oblidar l’ajut del mossèn. Déu! M’han enviat directament a l’infern!

Arribà davant de la cel·la, amb el cap cot picà lleument a la porta, la veu autoritària de sor Augusta l’indicà que entrés. En entrar s’hi trobà els ulls brillants del mossèn i un somriure que lluny de tranquil·litzar-la la va anguniar encara més. – Fora hàbit i de genolls. – Li ordenà una vegada la porta era tancada.

El somriure del mossèn es va eixamplar amb l’ordre de Sor Augusta. Sor Virtudes s’hi resistí però una fuetada que li creuà l’esquena la va fer obeir mentre les llàgrimes de dolor i ràbia s’escapaven dels seus ulls. Agenollada i nua esperà que el mossèn parlés. – Què no saps fer confessió? – Li cridà Sor Augusta. – Ave Maria Puríssima.

El mossèn, amb veu ritual contestà. – Sense pecat concebuda. Digues filla, quins son els teus pecats? – Mentalment cercà la resposta que menys perjudici li aportés, sabia que res del que havia passat podia sortir de la seva boca. Estava a punt de parlar quan sentí el lleu soroll d’una cremallera. – Em confesso pare d’haver estat feble davant la temptació, he tingut pensaments de rendició davant les proves que m’ha posat el senyor.

El mossèn li preguntà sense miraments. – Has pecat de ressentiment contra la germana tutora? – Sí, pare, però l’oració m’ha ajudat a superar-ho. – Un soroll semblant a un frec la va fer girar una mica el cap, per la cua de l’ull va poder veure a sor Augusta agafant-li alguna cosa al mossèn a l’alçada de l’entrecuix. – L’hi has arribar a desitjar algun mal? – No, pare! No li vull cap mal, Déu me’n guard!

La respiració del mossèn sonava accelerada i el frec s’havia convertit en un só de xarrups, sor Virtudes lluitava per no mirar l’escena que es produïa al seu costat però la seva vista s’assabentava de tot. – Pare! Això és .. és una blasfèmia! – va dir aixecant-se i girant-se cap al mossèn i la monja.

La mà ferma de Sor Augusta tibà dels cabells de Sor Virtudes fins fer-la agenollar de nou. – Filla. – Digué el capellà. – Tot el que fem és pel patiment de l’ànima i per a la seva purificació, no has de veure en els nostres actes l’obscenitat del desig sinó la lluita per la castedat i la humilitat. Au! Acabem la teva confessió. Pel perdó dels teus pecats hauràs de fer quatre Ave Maries, dos pare nostres i assistiràs a sor Augusta aquesta nit en la seva neteja personal.

El pare recità l’absolució en llatí pràcticament xiuxiuejant-la. – Ja et pots retirar, filla. – Sor Virtudes. – Intervingué Sor Augusta. – El meu bany serà després de sopar, vine a la meva cel·la directament. – I fregar els plats? – No és la teva feina aquesta nit. – Així es farà, germana tutora. - Sor Virtudes s’aixecà i es posà l’hàbit de nou, tornà a la seva cel·la on es suposa que havia de fer la penitència, tancà la porta i es llençà sobre el llit a plorar.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Les Germanes Patidores, 1a part

Advertència prèvia: Si coneixeu el tipus de narracions que poso en aquest bloc sabreu que si us dic que aquesta narració és més forta que la resta vol dir que és més forta que la resta. Així que a sabeu, si seguiu llegint no vull queixes.

Havia acabat el noviciat i la destinaren al convent del Sagrat cor de Maria de les Germanes Patidores. Aquell convent regentava l’Internat per a Senyoretes Cristianes, famós per ser un dels centres més estrictes i per donar, segons la seva pròpia propaganda, les dones més decents i mestresses de casa més responsables i dedicades de tot el país.

Qui a partir d’ara seria Sor Virtudes arribà a les portes del convent sola, carregant una petita maleta on portava els estris que tota monja havia de portar, una Bíblia, un rosari, un cilici i un fuet petit de corda amb nusos, a més de les dues mudes extres que tenia dret a fer servir i la pastilla de sabó per rentar-les.

Li obrí la porta sor Adela, una monja vella, amb una mirada esgarrifosa acompanyada d’un somriure malèvol. – Carn fresca. – Va dir entre dents en veure Sor Virtudes. – Perdó? – Va respondre aquesta contrariada pel que havia entès. – Res, bonica, que pensava que venia l’encàrrec per la cuina. Passa, passa.

Sor Adela acompanyà a Sor Virtudes fins una sala on sols hi havia una cadira, més aviat una mena de tron. – Deixa la roba i la maleta allà ara vindrà la congregació per fer-te la rebuda. – La roba? – La roba. – Vol dir que m’he despullar? - A tu que t’han ensenyat al noviciat? – Però això ens van dir que ja no es feia. – Aquí sí maca. – Dit això sor Adela desaparegué rera la porta.

Violentada i neguitosa, sor Virtudes es deslliurà de l’hàbit, el sostenidor i les calces, deixà tot al racó on l’indicà sor Adela i s’agenollà al mig de la sala. Sabia, perquè els hi ho havien explicat, que era un antic costum, les monges nues a una sala pregant mentre es fuetejaven unes a les altres, i sabia que part d’aquest costum era fer pregar les novícies nues mentre la superiora les fuetejava com a acte de benvinguda.

El fred de la sala se li clavava als ossos mentre, entre llàgrimes, pregava totes les oracions que se li acudien. La llarga espera acabà amb l’entrada de la congregació, amb la superiora al capdavant, aquesta segué al tron i la resta de monges formaren un cercle al voltant de sor Virtudes. La Superiora picà de mans i totes les monges deixaren caure els hàbits quedant nues.

Sols a partir d’aquell moment li parlà la superiora. – Com veuràs som un convent molt conservador en els costums de la congregació, tant que no acceptem monges que ja hagin estat en d’altres convents per evitar la seva rebel·lia. Ara seràs sotmesa a la nostra iniciació, sols així podràs formar part del nostre convent. Si no et veus amb cor de superar-ho o si no estàs d’acord és el moment d’agafar les teves coses i tornar-te’n.

Sor Virtudes sabia que tornar-se’n era penjar els hàbits, que de cap manera la enviarien a d’altre convent així que sense moure’s ni aixecar el cap mussità unes paraules: - Sóc una serventa del Senyor. – Lloat sigui el Senyor. – Respongué la superiora. – Lloat sigui. – Replicaren la resta de monges.

La cerimònia començà. La superiora s’aixecà amb un fuet a la mà. – Aixeca’t. – Li ordenà., Sor Virtudes es posà dempeus amb el cap cot, el seu cos es tensava esperant la primera fuetada. El só de la corda acompanyà el dolor produït per la mateixa en clavar-se des de l’espatlla esquerra fins la natja dreta. Sor Virtudes va suportar el dolor sense cridar, sols una llàgrima lliscà dels seus ulls.

La Superiora li recriminà. - No et sento pregar. – Us demano disculpes, pregava mentalment. – Va respondre amb un fil de veu. – Prega en veu alta. – Sor Virtudes començà una oració mentre esperava la visita ineludible de la cua del fuet.

No va poder evitar xisclar la paraula de l’oració que tocava quan el fuet marcà el seu cos, aquesta vegada creuant entre els pits i arribant al maluc dret. Amb una cadència extenuant les fuetades van anar marcant el seu cos deixant ferides obertes a la pell fins arribar al nombre exacte que marcaven les normes.

La superiora s’assegué de nou al tron i feu un gest amb la mà dreta, una monja s’apropà amb un hàbit i li posà a sor Virtudes . – Aquest. – Va dir la superiora. – Aquest és el teu hàbit a partir d’ara. No vestiràs cap altra roba que no sigui això i no portaràs res més que això si no t’és indicat per mi o per la teva tutora, sor Augusta.

Sor Augusta, la monja que li havia posat l’hàbit, recollí el seu i es vestí de nou. – Amb el seu permís, mare. Sor Virtudes , acompanya’m. – Perdó, sor Augusta, el meu equipat ... – L’eco repetí el só de la bufetada. – Les monges novelles sols parlen si se’ls hi indica. – Digué sor Augusta amb un to amenaçador. – El teu equipatge, sor Virtudes serà revisat i se’t tornarà allò que es consideri necessari, sempre i quan sor Augusta et consideri mereixedora.

Sor Augusta caminà fora de la sala seguida per Sor Virtudes, cap cot, reprimint el plor mentre una llàgrima agosarada escapà de l’ull sense permís. Caminaren fins a les cel·les, sor Augusta obrí una d’elles i amb gest autoritari indicà sor Virtudes que entrés. La cel·la, amb les parets ennegrides de tant de temps sense pintar, tenia un aspecte llòbrec, una finestra ínfima permetia l’escassa renovació d’aire.

Un catre atrotinat amb una manta esquinçada era tot el mobiliari. – Aquí dormiràs fins que no hagis acabat l’aprenentatge. – Va dir Sor Augusta a l’hora que tancava la porta. – Treu-te l’hàbit i agenolla’t. – Sense respondre sor Virtudes va obeïr. – Ara prega fins que torni per portar-te a sopar. – Dit això Sor Augusta sortí de la cel·la deixant sola a sor Virtudes.

La porta de la cel·la grinyolà al obrir-se lentament. – Així que tu ets la nova. – Sor Virtudes no es mogué ni tampoc respongué a qui parlava, sabia que les normes la obligaven a estar en silenci i immòbil. – Quin cul més bonic que tens! – Sentí la perplexa monja mentre una mà li acaronà les natges, la calor de l’alè s’estavellà al seu coll mentre una mà s’escolava pel costat a la cerca dels seus pits. – Estàs molt bona, tens unes mamelles precioses.

Una petita rialla i la desconeguda es plantà al davant de sor Virtudes. Era una noia preciosa, entre disset i vint anys, segurament una de les noies de l’internat. – M’han dit que et dius Virtudes, però jo et diré Virtu. Et sembla bé? Sí, segur que sí. – Sor Virtudes abaixa la vista avergonyida, no sap com sortir-se’n de la situació i la noia continua amb el seu desvergonyiment.

La noia es mira sor Virtudes, se n’adona que està prement les cames. – Ui! Això em sona. T’estàs fent pipí, oi? – la cara envermellida de sor Virtudes dóna la raó a la noia. Complaent agafa un cubell d’un racó de la cel·la. – Fes-ho aquí, es per a això que el tens ... Aquesta so Angustia no t’ha explica res oi?. – Quasi sense adonar-se la monja respon. – Sor Augusta. – Sí, ja, però nosaltres la diem so Angustia,. És una mala puta, li agrada de fer patir les monges noves, hores d’ara s’estarà fent un dit a la seva cel·la en el teu honor.

La noia apropà més la galleda fent que Virtu obrís les cames per posar l’estri centrat a quasi sota d’ella. – Per cert, jo em dic Carla Goya, però tothom em diu Goyita. – Atordida per la situació Virtu sols deixa escapar un petit raig de líquid. – Vaja t’estic tallant la pixera, no? Ara el soluciono. – Al temps que parlava es descordava la faldilla deixant al descobert unes calces blanques de cotó, va tirar d’elles cames avall fins deslliurar-se’n oferint la visió d’una zona púbica totalment depilada.

Virtu es sentia contrariada, per una banda sabia que allò no estava be, per l’altra alguna cosa se li removia a dins causant-li una excitació desconeguda per ella, ni tan sols a l’època en la que festejava havia sentit això tot i que havia fet més que no pas algunes amigues seves.

Goyita s’apropà fins posar el seu sexe a tocar del nas de Virtu, aquesta inhalà el suau aroma que li arribava del sexe de la noia sentint una brutal temptació d’apropar la cara i tastar allò que se li oferia. El fet que Goyita s’agenollés davant d’ella la va tornar a la realitat. – Ara ho farem totes dues a l’hora. – Dit això se sentí el soroll del líquid de la Goyita caient dins la galleda, amb sorpresa, Virtu va sentir com també ella deixava anar tot el líquid que retenia a la seva bufeta.

Goyita, que reia amb una brillantor especial als ulls, apropà els seus llavis als de Virtu fent-li un petó. Fora de control Virtu va respondre el petó abraçant la noia i clavant la seva llengua a la seva boca, devorant amb passió els llavis de Goyita i deixant que la seva mà baixés a acaronar el sexe encara moll de la noia.

Goyita, amb dificultat es tragué el jersei i el sostenidor fent que els seus pits toquessin directament els pits de Virtu, com van poder es van treure de sobre el cubell que per un moment va estar a punt de tombar-se abocant tot el seu contingut, les mans de les dues noies es perderen dins els plecs del sexe de l’altra cercant desesperadament un climax furtiu, clandestí, pecaminós.

Totes dues esclataren en un crit ofegat, rodolant al perdre la tensió a les cames, totes dues quedaren esteses per un moment fins que Goyita saltà, es posà la faldilla, el sostenidor i el jersei, posà la galleda al racó i feu un petó als llavis a Virtu que encara estava estesa. – Més val que et posis de nou a lloc, que vindrà la mala puta a buscar-te. Tornarem a trobar-nos.

Dit això Goyita obrí la porta lentament, feu una ullada i sortí corrents. Virtu, s’aixecà disposada a agenollar-se de nou quan va veure les calces de Goyita al terra, les agafà amb la intenció d’amagar-les però no va poder reprimir el gest d’ensumar-les profundament, després les amagà entre el llit i la paret, s’agenollà de nou i esperà l’arribada de Sor Augusta.