dimarts, 7 de juliol de 2009

Les Germanes Patidores, 1a part

Advertència prèvia: Si coneixeu el tipus de narracions que poso en aquest bloc sabreu que si us dic que aquesta narració és més forta que la resta vol dir que és més forta que la resta. Així que a sabeu, si seguiu llegint no vull queixes.

Havia acabat el noviciat i la destinaren al convent del Sagrat cor de Maria de les Germanes Patidores. Aquell convent regentava l’Internat per a Senyoretes Cristianes, famós per ser un dels centres més estrictes i per donar, segons la seva pròpia propaganda, les dones més decents i mestresses de casa més responsables i dedicades de tot el país.

Qui a partir d’ara seria Sor Virtudes arribà a les portes del convent sola, carregant una petita maleta on portava els estris que tota monja havia de portar, una Bíblia, un rosari, un cilici i un fuet petit de corda amb nusos, a més de les dues mudes extres que tenia dret a fer servir i la pastilla de sabó per rentar-les.

Li obrí la porta sor Adela, una monja vella, amb una mirada esgarrifosa acompanyada d’un somriure malèvol. – Carn fresca. – Va dir entre dents en veure Sor Virtudes. – Perdó? – Va respondre aquesta contrariada pel que havia entès. – Res, bonica, que pensava que venia l’encàrrec per la cuina. Passa, passa.

Sor Adela acompanyà a Sor Virtudes fins una sala on sols hi havia una cadira, més aviat una mena de tron. – Deixa la roba i la maleta allà ara vindrà la congregació per fer-te la rebuda. – La roba? – La roba. – Vol dir que m’he despullar? - A tu que t’han ensenyat al noviciat? – Però això ens van dir que ja no es feia. – Aquí sí maca. – Dit això sor Adela desaparegué rera la porta.

Violentada i neguitosa, sor Virtudes es deslliurà de l’hàbit, el sostenidor i les calces, deixà tot al racó on l’indicà sor Adela i s’agenollà al mig de la sala. Sabia, perquè els hi ho havien explicat, que era un antic costum, les monges nues a una sala pregant mentre es fuetejaven unes a les altres, i sabia que part d’aquest costum era fer pregar les novícies nues mentre la superiora les fuetejava com a acte de benvinguda.

El fred de la sala se li clavava als ossos mentre, entre llàgrimes, pregava totes les oracions que se li acudien. La llarga espera acabà amb l’entrada de la congregació, amb la superiora al capdavant, aquesta segué al tron i la resta de monges formaren un cercle al voltant de sor Virtudes. La Superiora picà de mans i totes les monges deixaren caure els hàbits quedant nues.

Sols a partir d’aquell moment li parlà la superiora. – Com veuràs som un convent molt conservador en els costums de la congregació, tant que no acceptem monges que ja hagin estat en d’altres convents per evitar la seva rebel·lia. Ara seràs sotmesa a la nostra iniciació, sols així podràs formar part del nostre convent. Si no et veus amb cor de superar-ho o si no estàs d’acord és el moment d’agafar les teves coses i tornar-te’n.

Sor Virtudes sabia que tornar-se’n era penjar els hàbits, que de cap manera la enviarien a d’altre convent així que sense moure’s ni aixecar el cap mussità unes paraules: - Sóc una serventa del Senyor. – Lloat sigui el Senyor. – Respongué la superiora. – Lloat sigui. – Replicaren la resta de monges.

La cerimònia començà. La superiora s’aixecà amb un fuet a la mà. – Aixeca’t. – Li ordenà., Sor Virtudes es posà dempeus amb el cap cot, el seu cos es tensava esperant la primera fuetada. El só de la corda acompanyà el dolor produït per la mateixa en clavar-se des de l’espatlla esquerra fins la natja dreta. Sor Virtudes va suportar el dolor sense cridar, sols una llàgrima lliscà dels seus ulls.

La Superiora li recriminà. - No et sento pregar. – Us demano disculpes, pregava mentalment. – Va respondre amb un fil de veu. – Prega en veu alta. – Sor Virtudes començà una oració mentre esperava la visita ineludible de la cua del fuet.

No va poder evitar xisclar la paraula de l’oració que tocava quan el fuet marcà el seu cos, aquesta vegada creuant entre els pits i arribant al maluc dret. Amb una cadència extenuant les fuetades van anar marcant el seu cos deixant ferides obertes a la pell fins arribar al nombre exacte que marcaven les normes.

La superiora s’assegué de nou al tron i feu un gest amb la mà dreta, una monja s’apropà amb un hàbit i li posà a sor Virtudes . – Aquest. – Va dir la superiora. – Aquest és el teu hàbit a partir d’ara. No vestiràs cap altra roba que no sigui això i no portaràs res més que això si no t’és indicat per mi o per la teva tutora, sor Augusta.

Sor Augusta, la monja que li havia posat l’hàbit, recollí el seu i es vestí de nou. – Amb el seu permís, mare. Sor Virtudes , acompanya’m. – Perdó, sor Augusta, el meu equipat ... – L’eco repetí el só de la bufetada. – Les monges novelles sols parlen si se’ls hi indica. – Digué sor Augusta amb un to amenaçador. – El teu equipatge, sor Virtudes serà revisat i se’t tornarà allò que es consideri necessari, sempre i quan sor Augusta et consideri mereixedora.

Sor Augusta caminà fora de la sala seguida per Sor Virtudes, cap cot, reprimint el plor mentre una llàgrima agosarada escapà de l’ull sense permís. Caminaren fins a les cel·les, sor Augusta obrí una d’elles i amb gest autoritari indicà sor Virtudes que entrés. La cel·la, amb les parets ennegrides de tant de temps sense pintar, tenia un aspecte llòbrec, una finestra ínfima permetia l’escassa renovació d’aire.

Un catre atrotinat amb una manta esquinçada era tot el mobiliari. – Aquí dormiràs fins que no hagis acabat l’aprenentatge. – Va dir Sor Augusta a l’hora que tancava la porta. – Treu-te l’hàbit i agenolla’t. – Sense respondre sor Virtudes va obeïr. – Ara prega fins que torni per portar-te a sopar. – Dit això Sor Augusta sortí de la cel·la deixant sola a sor Virtudes.

La porta de la cel·la grinyolà al obrir-se lentament. – Així que tu ets la nova. – Sor Virtudes no es mogué ni tampoc respongué a qui parlava, sabia que les normes la obligaven a estar en silenci i immòbil. – Quin cul més bonic que tens! – Sentí la perplexa monja mentre una mà li acaronà les natges, la calor de l’alè s’estavellà al seu coll mentre una mà s’escolava pel costat a la cerca dels seus pits. – Estàs molt bona, tens unes mamelles precioses.

Una petita rialla i la desconeguda es plantà al davant de sor Virtudes. Era una noia preciosa, entre disset i vint anys, segurament una de les noies de l’internat. – M’han dit que et dius Virtudes, però jo et diré Virtu. Et sembla bé? Sí, segur que sí. – Sor Virtudes abaixa la vista avergonyida, no sap com sortir-se’n de la situació i la noia continua amb el seu desvergonyiment.

La noia es mira sor Virtudes, se n’adona que està prement les cames. – Ui! Això em sona. T’estàs fent pipí, oi? – la cara envermellida de sor Virtudes dóna la raó a la noia. Complaent agafa un cubell d’un racó de la cel·la. – Fes-ho aquí, es per a això que el tens ... Aquesta so Angustia no t’ha explica res oi?. – Quasi sense adonar-se la monja respon. – Sor Augusta. – Sí, ja, però nosaltres la diem so Angustia,. És una mala puta, li agrada de fer patir les monges noves, hores d’ara s’estarà fent un dit a la seva cel·la en el teu honor.

La noia apropà més la galleda fent que Virtu obrís les cames per posar l’estri centrat a quasi sota d’ella. – Per cert, jo em dic Carla Goya, però tothom em diu Goyita. – Atordida per la situació Virtu sols deixa escapar un petit raig de líquid. – Vaja t’estic tallant la pixera, no? Ara el soluciono. – Al temps que parlava es descordava la faldilla deixant al descobert unes calces blanques de cotó, va tirar d’elles cames avall fins deslliurar-se’n oferint la visió d’una zona púbica totalment depilada.

Virtu es sentia contrariada, per una banda sabia que allò no estava be, per l’altra alguna cosa se li removia a dins causant-li una excitació desconeguda per ella, ni tan sols a l’època en la que festejava havia sentit això tot i que havia fet més que no pas algunes amigues seves.

Goyita s’apropà fins posar el seu sexe a tocar del nas de Virtu, aquesta inhalà el suau aroma que li arribava del sexe de la noia sentint una brutal temptació d’apropar la cara i tastar allò que se li oferia. El fet que Goyita s’agenollés davant d’ella la va tornar a la realitat. – Ara ho farem totes dues a l’hora. – Dit això se sentí el soroll del líquid de la Goyita caient dins la galleda, amb sorpresa, Virtu va sentir com també ella deixava anar tot el líquid que retenia a la seva bufeta.

Goyita, que reia amb una brillantor especial als ulls, apropà els seus llavis als de Virtu fent-li un petó. Fora de control Virtu va respondre el petó abraçant la noia i clavant la seva llengua a la seva boca, devorant amb passió els llavis de Goyita i deixant que la seva mà baixés a acaronar el sexe encara moll de la noia.

Goyita, amb dificultat es tragué el jersei i el sostenidor fent que els seus pits toquessin directament els pits de Virtu, com van poder es van treure de sobre el cubell que per un moment va estar a punt de tombar-se abocant tot el seu contingut, les mans de les dues noies es perderen dins els plecs del sexe de l’altra cercant desesperadament un climax furtiu, clandestí, pecaminós.

Totes dues esclataren en un crit ofegat, rodolant al perdre la tensió a les cames, totes dues quedaren esteses per un moment fins que Goyita saltà, es posà la faldilla, el sostenidor i el jersei, posà la galleda al racó i feu un petó als llavis a Virtu que encara estava estesa. – Més val que et posis de nou a lloc, que vindrà la mala puta a buscar-te. Tornarem a trobar-nos.

Dit això Goyita obrí la porta lentament, feu una ullada i sortí corrents. Virtu, s’aixecà disposada a agenollar-se de nou quan va veure les calces de Goyita al terra, les agafà amb la intenció d’amagar-les però no va poder reprimir el gest d’ensumar-les profundament, després les amagà entre el llit i la paret, s’agenollà de nou i esperà l’arribada de Sor Augusta.

8 comentaris:

Albanta ha dit...

Jopé Skorbuto... No sé... lo de les fuetades no m'entusiasma, però si fos per la resta hi hauria que reconsiderar l'entrada a un convent...
Bon inici per La Virtu i la Goyita!!
Un petó i que passes molt bon estiu.

Joana ha dit...

Esperem la segona no?, a mi... les fuetades tampoc... però t'ha quedat estupendo!

kika ha dit...

les fuetades potser no calien, pero li donen l'ambient que vols que tingui.
la resta... molt bo... esperant las segona part! :-)

El veí de dalt ha dit...

Collons! Et fotaran en un convent de clausura per irreverent!

Carles ha dit...

Començant així..., no m'estranya tot el que va venir després.
Quina parella!

Agnès S. ha dit...

M'ho he pogut imaginar tot tant facilment!
La monja dolenta, el lloc, les noies, agenollada i nua, el llit amb la manta vella,...
Quin "morbo" em donaria saber com s'ho han imaginat els demés que ho han llegit, quin "morbo", tot!!! ...

Que bé que escrius!

skorbuto ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris, tinc clar que el tema de les fuetades (i altres coses que vindran) no acabaran de posar a to a alguns de vosaltres, però m'és imprescindible tal i com m'he rumiat la història.

A més, si feu una mica d'investigació esbrinareu que determinades pràctiques als convents no s'allunyaven tant del que explico fa no tants anys.

Anònim ha dit...

Zakaj pa ne:)