dimecres, 2 de juliol de 2008

Enemics

Desitjava fer les paus amb ella, però cada vegada que ens trobàvem les espurnes saltaven per tot arreu. No el vaig entendre mai. Per què a cada explicació meva ella li donava la volta? Per què no acceptava que sols em volia explicar? Donar per tancada aquella guerra estúpida en la que ens havíem enfonsat l’un amb l’altre.

La veia cada dia, i cada dia recordava que teníem un tema pendent. Veia els seus ulls esquivar-me un dia per travessar-me amb la mirada al dia següent. I jo la mirava de reüll, tractant que no m’enxampés mirant-la.

Les nits, amb la colla, es feien dures quan ella estava, fins i tot els amics evitaven estar amb els dos a l’hora. Una amiga em va fer una bona repassada. – Ja n’hi prou d’aquest color vosaltres dos. – Em deia. – Amargueu l’existència a Déu i sa mare.

La darrera vegada que ens vam trobar venia valenta. S’hi va posar amb mi, llençant-me frases com si fossin ganivets. Vaig voler callar, comptant mentalment fins a deu, fins a cent, fins a mil. Però al final vaig esclatar. – Mira nena ... - A mi no em diguis nena! – Doncs no et comportis com una nena. – Ets un bordegàs. – El que et deia, si vols ens anem tu i jo a dir-nos el nom del porc a una altra banda i deixem viure a la gent en pau.

Per un moment vaig pensar que m’enviaria a pastar, però per sorpresa meva, es va aixecar, va agafar la bossa i va dir – Quan vulguis. – Per primera vegada m’acceptava el discutir sense testimonis. Em vaig aixecar, tots dos vam sortir del bar amb posat dur. – Mateu-vos però no us feu mal. – Va dir algú. – Ja porteu condons? – Va preguntar irònicament alguna i un esclat de rialles ens va acompanyar fins la porta.

Vam caminar una estona sense parar boca, un al costat de l’altre sense mirar-nos, esperant que l’altre digués la primera frase. Ella es va parar i es va quedar mirant-me, immediatament vaig fer el mateix. Estava apunt de deixar anar alguna cosa quan se’m va llençar a sobre, fent-me un petó agressiu per després dir – Cabronàs. – Sense deixar d’abraçar-me.

M’hi vaig intentar desempallegar d’ella sense aconseguir-ho. – Para, para. No es suposa que ens anàvem a barallar tu i jo? – Calla gamarús, i anem per feina. – Ningú no entendria que no aprofités una oportunitat així. I així va ser com m’hi vaig veure fotent-li mà a una dona que mai no hauria pensat que volgués res amb mi.

Vaig sentir la seva mà passant pel meu pit, escolant-se dins la meva camisa, acaronant els meus mugrons, la vaig imitar ficant la meva mà per sobre els seus pits, buscant l’escot i tractant d’arribar al cim d’aquelles muntanyes carnoses.

Vaig posar l’altra mà a la cuixa, aixecant-li una mica la faldilla, sentint la pell suau i les carns dures d’aquella anca. En el moment que vaig aixecar-li la faldilla fins al punt de poder tocar-li el cul em va parar la mà. – Busquem un lloc més adient. – A prop hi havia un hotel de l’època on els ajuntaments frisaven per tenir-ne un cinc estrelles i que, en el millor dels casos, s’havien convertit en el cau de les parelletes de la ciutat, això sense parlar dels que havien passat de cinc estrelles a prostíbul. Aquest era dels primers i mantenia una certa qualitat, el lloguer de les habitacions era per nit, encara que si es coneixia a l’encarregat de torn es podia acordar un preu per una hora.

Com que no sabia que havia d’acabar passant vam llogar l’habitació per tota la nit. Ens van acompanyar fins a la porta i allà ens van deixar. Tan bon punt entrarem ella començà a despendre’s de tota la roba, la faldilla va caure a terra acompanyada de la brusa quedant-se en calces i sostenidor.

He de dir que, per ser una dona una mica entrada en carns no estava gens malament. Tan ràpid com vaig poder em vaig desfer de la meva roba mentre ella s’acabava de treure la roba interior i s’estirava al llit.

M’hi vaig apropar disposat a besar-la quan em va agafar pel cabell i em va estirar cap al seu entrecuix, m’hi vaig deixar portar i vaig començar a llepar-li mentre ella em lligava amb les cames. Sentia com es removia de plaer, gemegant i remugant mentre li feia el cunnilingus.

Llepava i xuclava aquella figa famolenca, estirant les nimfes tant com podia, clavava la llengua a l’entrada de la vagina escurant els fluids interns, i mossegava lleument el clítoris envermellit i dringant.

Vaig decidir de fer-me l’agosarat i vaig lliscar un dit al seu cau, mullant-lo amb els seus fluids. – Sí, així! – Va dir sense sospitar el meu següent moviment que va ser posar-li directament al cul i deixar-lo escolar-se. – Cabró! – Va cridar, malgrat tot no va fer res per deslliurar-se’n.

Vaig sentir com estava a punt d’arribar i em vaig deslliurar d’ella. – Segueix marieta!. – Ni parlar-ne! Ara et toca a tu. – D’un salt m’hi vaig posar a cavall davant de la seva cara. – Ja saps que toca – Ella va obrir la boca i, sense tocar-me-la, se la va ficar, em va fer la fel·lació més brutal que mai m’havien fet.

Els seus llavis fregaven el tronc del meu fal·lus fent baixar i pujar la pell en un moviment frenètic, sentia com el capoll xocava amb el fons de la seva boca enfonsant-se momentàniament a la seva gola.

Quan veia que estava a punt de córrer-me em vaig tirar enrere, ella es va aixecar i em va fer caure d’esquena sobre el llit, muntant-se sobre meu i deixant anar el fal·lus al seu interior, vam començar una cavalcada brutal on els cossos xocaven sense miraments.

Vaig sentir com es corria i em vaig deixar anar. – Fill de puta! Com em deixis prenyada et mato. – Abans mato jo al cirurgià. – Va riure i es va deixar caure a sobre meu. Ens vam besar de nou i ens vam quedar adormits.

Ens van despertar els mòbils, la gent ens trucava per saber si tornàvem. Ens vam mirar. – Sí, ara anem. – Vam respondre cadascú al nostre telèfon. Vam aprofitar que l’habitació tenia dutxa per rentar-nos, ens vam vestir i vam sortir de l’hotel.

Com que ella no parava boca, vaig ser jo qui va començar. – Suposo que això no significa que haguem fet les paus. – Suposes bé, i com li diguis a algú te l’arrencaré d’una queixalada. – Dir? El què? A més si ningú no s’ho creuria. A més, quan me l’arrencaries? Què potser vols repetir? – Això és el que voldries tu. – Ella es va parar. – Què passa? – Entra tu primer, jo m’espero una estona i entro darrera teu. – Una merda, no em refio de tu. Entrem junts.

Desprès d’un estúpid estira i arronsa que aconseguí esborrar qualsevol rastre de complicitat entrarem al bar arrossegant el morros. – Ostres si tornen més cabrejats que se’n van anar! – Doncs aquí no vingueu a espatllar la festa. – Mira que sou els dos! – M‘agradaria haver vist la batussa! – I tant que t’agradaria – Vaig pensar mentre seia i em demanava un Whisky sense gel.

La seva amiga, però ens esguardava amb ulls inquisidors, s’aixecà ens passà el braç per sobre al dos i , a cau d’orella, ens va dir. – Us ho heu passat bé, oi bandarres?


9 comentaris:

Lluïssa ha dit...

M'ha encantat el relat. Tot s'ha dir que jo tb vaig acabar una discusió d'aquesta manera, però al final ens vam fer amics, i nomès amics eh!!!!!
però crec que té més mortbo aquest final.

Striper ha dit...

Sexe esquitxat amb sentiment de furia es exit segur la furia es transforma en passio.

Rita ha dit...

Una baralla així sí que es pot tenir! hahaha
Molt bo, eskorbuto!

plugim constant ha dit...

Diuen que el millor de les baralles són les reconciliacions. Em sembla que has trencat el tòpic. M'ha agradat molt

Núr ha dit...

Olé! M'ha agradat perquè m'ha semblat... diferent de com escrius normalment! Hi havia coses noves... I el final, fantàstic! M'ha agradat que tornessin emprenyats, que el sexe no ho hagi solucionat tot, perquè hauria estat massa bonic!

I l'amiga és una catxonda! hihihi

skorbuto ha dit...

A tots: Em feia una mica de por haver fet una història poc creïble, però veig que ua mica de gràcia si que en té. Lo del final cabrejats l'he fet perquè, fora de quatre casos, em puc creure que facin un clau però no pas que facin les paus, si més no en le moment.

Núr: Efectivament l'amiga és una catxonda i els hi té pressa la mida. ;)

belita ha dit...

Hi han moments en que la intensitat ens porta molt mes lluny del que pensem.

Bonic escrit.

skorbuto ha dit...

Belita: Bemvinguda. La veritat és que més d'una vegada ens atreu més qui ens escridassa que no pas qui ens amanyaga

estripanits ha dit...

Tà bé, sí senyor! Per cert, m'adono que en tens linkat: t'enllaço jo a tu també...