dimarts, 21 de juliol del 2009

Les Germanes Patidores, 2a part

Advertència prèvia: Segurament ja heu llegit la primera part, adverteixo que aquesta segona part se m'ha fet més llarga i he hagut de fer una tercera que posaré aquesta setmana vinent, podeu imaginar que el text és dur, molt dur.


La tornada de sor Augusta va ser estremidora, obrí la porta amb violència i anà directament a veure el contingut de la galleda, Sor Virtudes tremolà davant la idea de ser descoberta en el seu pecat, sols es va tranquil·litzar en escoltar els retrets de la Monja tutora. – Qui t’ha dit que podies pixar? A veure si l’entens aquí sóc jo qui diu quan dorms, quan menges, quan pixes, quan cagues, quan parles, quan pregues.


Fet el retret oral agafà els mugrons de sor Virtudes i els estrenyé amb força torçant-los fins que aquesta cridà de dolor. – Així te’n recordaràs de no fer res pel que no tinguis permís. – Ara aixeca’t i posa’t l’hàbit que anem a sopar. – Encara sentint-se del dolor que li havia provocat sor Augusta, va obeir i es va enfundar l’hàbit sota la mirada libidinosa de sor Augusta. – Aquest cos demana a crits ser educat. – Per la cua de l’ull li va semblar veure sor Augusta fregant-se l’entrecuix.

Al refectori va sopar agenollada i amb el plat a terra, al bell mig de la sala, en acabar sor Augusta li encarregà recollir i netejar la vaixella. – Quan acabis te’n tornes a la teva cel·la i fas les oracions. T’hem deixat la Bíblia al prestatge. – Va trigar més d’una hora en fregar amb aigua freda plats, coberts i olles. – Les novatades que li van fer al meu germà a la mili no són res amb això. – Va pensar.

El seu cap però s’entestava en reviure la trobada amb la Goyita. – M’ho he de treure del cap, no he de tornar a caure. Confessió, això és el que faré, demà quan vingui el mossèn li ho explicaré en confessió. – en acabar la feina anà a la cel·la, mancava sols una hora per maitines. Va fer les seves pregàries mentre lluitava mentalment amb les imatges dels pits, les natges i el sexe de la Goyita.

Sentia com totes les lloances a Déu i a la Verge es convertien en desig de tornar a trobar aquella noia. – Déu meu! Quina tortura! Ajuda’m, senyor a apartar aquest pensaments impurs. – Sonaren les campanes i amb el seu só entrà Sor Augusta a l’habitació. La trobà agenollada però amb l’hàbit. Sense més paraules tocà amb el mànec del fuet a l’espatlla de sor Virtudes, aquesta girà el cap i l’indicà amb un gest que s’aixequés i la seguís. – Després parlarem. – Va dir en to amenaçant.

Afortunadament el “després” va acabar sent un tràmit on sor Augusta indicà a sor Virtudes la previsió del dia següent. – A les dos quarts de 6 vindré a aixecar-te, a les 6 Oració, mitja hora després esmorzar, hauràs de recollir el menjador, en acabar vens a la meva cel·la on t’esperarem mossèn Pere i jo per a la confessió, per dormir no es pot fer servir l’hàbit, les necessitats les faràs exclusivament quan jo vingui al matí o ara. Alguna pregunta?

Sor Virtudes va aprofitar la petita escletxa que li obria la pregunta. – Perdó Mare tutora, he de fer-ho ara? És que hores d’ara no en tinc ganes. – Filla, pensa si podràs aguantar fins la matinada. – Si m’ho permeteu, esperaré. – Visiblement emprenyada, sor Augusta es girà cap a la porta. – Recorda, fins les 5:30 de la matinada.

Sor Virtudes assegué al llit, plorà una llarga estona, allò estava sent un infern amb una monja tutora que semblava gaudir obscenament del seu poder i una cria voluptuosa que la portava cap a un mon de sensacions al que es suposa que havia renunciat. A més, el fet d’haver de confessar davant la monja tutora feia que fos inviable el més mínim alleujament davant el seu tracte.

L’albada va ser un nou repte. Sor Augusta va entrar a l’hora exacta ella s’aixecà i va haver de fer allò que fora un acte íntim davant la mirada lasciva de la monja. No havia cap dubte, li agradava tot allò, i no s’amagava, sor Virtudes va poder veure com, sense dissimular, la mà de sor Augusta, s’aixecava l’hàbit i es fregava l’entrecuix.

Després varen anar totes dues a l’oració i a esmorzar, quan va acabar de rentar els bols va encetar el camí a la cel·la de sor Augusta. Pel camí pensà en què diria al mossèn si la monja hi era al davant. – Hauré de ment... callar l’aberració que fa amb mi aquesta porca, hauré de callar la visita de la Goyita, hauré d’oblidar l’ajut del mossèn. Déu! M’han enviat directament a l’infern!

Arribà davant de la cel·la, amb el cap cot picà lleument a la porta, la veu autoritària de sor Augusta l’indicà que entrés. En entrar s’hi trobà els ulls brillants del mossèn i un somriure que lluny de tranquil·litzar-la la va anguniar encara més. – Fora hàbit i de genolls. – Li ordenà una vegada la porta era tancada.

El somriure del mossèn es va eixamplar amb l’ordre de Sor Augusta. Sor Virtudes s’hi resistí però una fuetada que li creuà l’esquena la va fer obeir mentre les llàgrimes de dolor i ràbia s’escapaven dels seus ulls. Agenollada i nua esperà que el mossèn parlés. – Què no saps fer confessió? – Li cridà Sor Augusta. – Ave Maria Puríssima.

El mossèn, amb veu ritual contestà. – Sense pecat concebuda. Digues filla, quins son els teus pecats? – Mentalment cercà la resposta que menys perjudici li aportés, sabia que res del que havia passat podia sortir de la seva boca. Estava a punt de parlar quan sentí el lleu soroll d’una cremallera. – Em confesso pare d’haver estat feble davant la temptació, he tingut pensaments de rendició davant les proves que m’ha posat el senyor.

El mossèn li preguntà sense miraments. – Has pecat de ressentiment contra la germana tutora? – Sí, pare, però l’oració m’ha ajudat a superar-ho. – Un soroll semblant a un frec la va fer girar una mica el cap, per la cua de l’ull va poder veure a sor Augusta agafant-li alguna cosa al mossèn a l’alçada de l’entrecuix. – L’hi has arribar a desitjar algun mal? – No, pare! No li vull cap mal, Déu me’n guard!

La respiració del mossèn sonava accelerada i el frec s’havia convertit en un só de xarrups, sor Virtudes lluitava per no mirar l’escena que es produïa al seu costat però la seva vista s’assabentava de tot. – Pare! Això és .. és una blasfèmia! – va dir aixecant-se i girant-se cap al mossèn i la monja.

La mà ferma de Sor Augusta tibà dels cabells de Sor Virtudes fins fer-la agenollar de nou. – Filla. – Digué el capellà. – Tot el que fem és pel patiment de l’ànima i per a la seva purificació, no has de veure en els nostres actes l’obscenitat del desig sinó la lluita per la castedat i la humilitat. Au! Acabem la teva confessió. Pel perdó dels teus pecats hauràs de fer quatre Ave Maries, dos pare nostres i assistiràs a sor Augusta aquesta nit en la seva neteja personal.

El pare recità l’absolució en llatí pràcticament xiuxiuejant-la. – Ja et pots retirar, filla. – Sor Virtudes. – Intervingué Sor Augusta. – El meu bany serà després de sopar, vine a la meva cel·la directament. – I fregar els plats? – No és la teva feina aquesta nit. – Així es farà, germana tutora. - Sor Virtudes s’aixecà i es posà l’hàbit de nou, tornà a la seva cel·la on es suposa que havia de fer la penitència, tancà la porta i es llençà sobre el llit a plorar.

4 comentaris:

kika ha dit...

osti tu! i aixo dius que es el que passava en els convents fa no gaire?

buf! pero be, ara i aqui nomes tinc ganes de saber com continua! :-)

Agnès Setrill. ha dit...

si, no tardis gaire a publicar la continuació! En volem més!!!

De bon rotllo, eh? Que deu costar el seu temps aquests escrits.
Fins aviat maco!

Josep B. ha dit...

Kika: He de ser sincer, tant com en aquesta part, si més no, no en tinc constància, ara lo de les fuetades entre monges està més que documentat.

Agnès: No pateixis que ja el poso. :)

Albanta ha dit...

Una base de novel·la genial... Per moments em sentia transportada a l'edat mitjana, però la Goyita és tan contemporània!!
Esperem el final!!