Les Germanes Patidores, 3a part i final

En mig dels plors sentí una veu coneguda. – Son uns merdosos. – Virtu s’aixecà d’un salt. – Goyita! Què fas aquí? – Fer-te companyia. – T’has d’anar no et poden trobar aquí. – Sols em trobaran si vols que em trobin.

Goyita sortí de la penombra i s’apropà a Virtu. – No has deixat de plorar en tot el dia. – Els llavis de Goyita acaronaren els de Virtu, aquesta es separà. – No! No està bé això, és pecat! – Tens raó sóc una noia molt dolenta, et faig pecar, no com l’Angusties que et porta pel camí recte, hores d’ara te la boca plena, saps? I no és que estigui menjant el ranxo.

Goyita s’agenollà davant Virtu. – Però si sóc una noia dolenta, m’has de castigar. – es posà de quatre grapes i s’aixecà la faldilla deixant al descobert un cul sedós de natges tendres. – Au, va! Pega’m al cul, unes bones plantofades per trapella. – Goyita esperà la reacció de Virtu remenant les natges voluptuosament mentre es mossegava el llavi inferior.

Virtu s’aixecà i aixecà la mà deixant-la caure amb força sobre la natja dreta de la noia, aquesta feu un petit xiscle i tirà el cos endavant en rebre la galtada. Una zona vermella delimitava clarament la mà executora. – Sols això? – Va reptar-la Goyita. – Virtu deixà caure de nou la mà sobre la natja esquerra, aquesta vegada el xiscle de Goyita va ser més agut i una llàgrima fugissera mullà la seva cara.

Virtu reaccionà i agafà la noia aixecant-la i abraçant-la. – No, no ets dolenta, no, sisplau, no vull ser un monstre com ella, no! – Petonejà la noia a les galtes al temps que plorava, Goyita li tornava els petons fins que els llavis es van trobar. Virtu va frenar-se. Goyita s’aixecà i es tragué la roba quedant totalment nua. – Despulla’t. – Li digué a Virtu. Aquesta, sense pràcticament adonar-se es va desfer d’aquell hàbit que li feia tant de fàstic i cercà desesperadament el calor i les carícies de Goyita.

Els llavis de les dues dones es trobaren per acaronar-se mentre les mans exploraven l’esquena de l’altra fins arribar a les natges, les llengües compartiren la seva humitat en un ball frenètic mentre les cames s’entrellaçaren per fregar els sexes. Les mans de Goyita agafaren els pits de Virtu i pessigà suaument els mugrons erectes. – Des del primer dia que desitjo llepar-te’ls. – Digué abans d’abaixar el cap fins trobar el mugró esquerre.

Posà els llavis sobre l’arèola tot encerclant el mugró i el succionà fent que s’endinsés a la seva boca, llavors el dringà amb la punta de la llengua fent que Virtu gemegués. La mà esquerra de Goyita acaronava la pell sedosa del pit dret fent que el mugró quedés encaixat entre els dits índex i cor, obligant-lo a tombar-se quan arribava a la unió dels dits, feia retrocedir la mà i el pinçava amb el polze i l’índex, perment-lo i estirant-lo lleument fent que l’erecció es perllongués.

La mà de Virtu arribà al despoblat ventre de Goyita, els dits exploraren els llavis humits de la noia trobant-se un clítoris totalment excitat, va jugar amb els seus dits estirant-lo i passant el tou dels dits per la punta mentre l’altra mà acaronava els cabells de Goyita, aquesta va canviar de pit, jugant ara a mossegar el mugró dret i pessigar l’esquerra fent que Virtu fes petits xiscles perduda entre el plaer que acompanyava al lleu dolor.

Amb la mà plana sobre el sexe de Goyita donà una palmada, Goyita s’obrí encara més de cames i Virtu repetí l’acció un parell de vegades, després tornà a perdre els dits entre els llavis de Goyita i trobà l’entrada, enfonsà un dit lentament, gaudint de les toves i molles parets, el tragué i enfonsà dos, després tres.

Goyita empenyé suaument a Virtu tombant-la al llit, li feu un petó i girà sobre ella deixant el seu sexe a l’abast dels llavis de Virtu i abastant amb els seus la vulva de la seva companya. Passant les mans per sota les cames de Virtu li separà les cames i diposità un petó en els llavis vaginals, amb la llengua recorregué la línia de separació fins arribar a l’entrada de la vagina on s’enfonsà per assaborir els sucs que començaven a regalimar.

Virtu, que per primera vegada es trobava en una situació així, intentava imitar les accions de Goyita, lliscà la llengua pel tall i sentí l’entrada de la vagina de Goyita, tornà enrera endinsant la punta de la llengua fins trobar el clítoris que petonejà una estona per tornar a recórrer la separació dels llavis fins al final.

Totes dues dones s’estremien amb els petons i llepades de l’altra, la tensió augmentà al temps que el frenesí de les llepades, succions i petons. Goyita introduí els seus dits a la vagina de Virtu cercant el punt màgic, Virtu la imità i el joc de penetració entre les dues les arrossegà al clímax, Virtu deixà anà líquid sense control.

Virtu pensà que se li escapava el pipí però Goyita no s’apartà sinó que rebé el líquid sense queixar-se. – Perdona’m se m’ha escapat. – Goyita rigué. – Per què? – El pipí ... – Has ejaculat. – Què dius? – Ja t’ho explicaré. – Tu has ...? – Sí, però sense ejacular, com tu. – Estic confosa. – Goyita es girà, apropà els seus llavis als de Virtu i es besaren. – Ja veig que haurem de parlar molt.

Virtu retornà a la realitat. – No poden fer-ho això ... no hauríem hagut de fer-ho ... està malament. – Goyita l’acaronà mentre li replicava. – Sí, fer-te confessar nua mentre li fan una palla a mossèn llimac és molt bo, ja ho deia el Papa a la seva encíclica ... Ui! No me’n recordo quina, i tu? – Virtu envermellí. – Tens raó, però això nostre ... – Això nostre què? – Som dones, l’homosexualitat és pecat.

Goyita rigué. – Sí, i el sexe fora del matrimoni, i matar ... tot i que si a qui mates és a una bruixa llavors ja no ho és. Això vol dir que podem matar a Sor Angunia sense pecar! – Sisplau! – Oi que alguna cosa no quadra? Per què allò que t’ha empès a estimar-me és dolent? – Virtu recordà les explicacions poca soltes del mossèn. – Ens poden enxampar, és perillós.

Goyita mirà a Virtu als ulls. – I què farem? – No ho sé, estic confusa. – Jo vull anar-me d’aquí, de fet estava preparant la fugida. – però el teus pares i la superiora cridaran la policia. – I? Sóc major d’edat, em trobaran però no podran fer-me tornar. – Goyita abraçà a Virtu, la petonejà i a cau d’orella digué: - Vine amb mi, fugim juntes d’aquest infern. – Virtu es separà sorpresa, contrariada. – No ho sé. Deixa’m pensar.

Goyita s’aixecà, recollí la seva roba i es vestí. – He d’anar a classe, pensa-t’ho. Vindré aquesta nit a preguntar-t’ho de nou. – Goyita li feu un petó als llavis. – T’estimo. – I s’anà. Virtu quedà asseguda al llit, sense adonar-se s’acaronava un pit i el sexe. El tenia moll i deixava anar aquella olor especial que recordava llunyanament d’algun moment amb el seu darrer nuvi, aquell que va haver d’escoltar-li dir que s’anava a fer monja.

I ara veia amb una sensació absoluta de vertigen com estava a un pas de llençar a les escombraries un grapat d’anys de noviciat, que el disgust d’aquell noi que se la estimava amb bogeria hauria estat per no res, que un convent corromput i una noieta esbojarrada li estaven fent abdicar del seu, abans considerat sagrat, objectiu.

Tornà a posar-se l’hàbit i s’encaminà cap al despatx de la superiora. Picà a la porta i aquesta s’obrí lleugerament, la superiora escrivia alguna cosa. – Permís mare. – Endavant filla. Què se us encomana. – Vull deixar el convent. – La cara de la superiora s’enrogí. – No parlaràs seriosament? – Ho faig. Vull anar-me’n. – I els teus vots? Faltaràs a Déu així? Sense dubtar-hi?

Virtu pensà per un moment. – Sor Augusta, el mossèn i aquest convent m’han fet veure la llum. – No t’entenc. – Després de tot el que m’ha fet Sor Augusta, el que li he vist fer amb el mossèn i la vostra connivència, perquè no em crec que no estigueu assabentada de les seves aberracions, he arribat a la conclusió que això més que un convent és una casa de barrets. No vull ni imaginar-me que els hi feu a les pobres nenes.

La superiora s’atansà a Virtu i li propinà una sonora bufetada. – Blasfema! Això és la casa de Déu! T’haurem d’aplicar una correcció més severa. Torna a la teva cel·la, et prohibeixo que surtis fins que no te l’ordeni. – La superiora premé un botó, aparegueren dues monges que agafaren Virtu pels braços i la portaren a la seva cel·la tancant-la amb clau per fora.

Virtu plorà, no sabia que li passaria a partir d’aquell moment i tenia por, molta por. Passaren les hores, l’hora de dinar, les hores d’oració, el sopar ... i tanmateix ningú no apareixia, ni tan sols Sor Augusta. De sobte una veueta a l’altre costat de la porta l’animà. – Virtu! – Estic tancada, m’han castigat per dir ... per dir que això és un bordell. – A quí se li acut. – Rigué Goyita. Amb el soroll del pany la porta s’obrí. – Què has decidit? – Quan ens anem?

Goyita es llençà als braços de Virtu i la besà menjant-li la boca mab desesperació. – Calma! Quan ens anem? – Ara. – No puc, no tinc roba. – Goyita agafà un parell de bosses que tenia fora i li atansà una. – Ja ho suposava, potser et vindrà una mica sobrera, però ja el solucionarem fora.

Virtu es tragué l’hàbit. – Clar que per a mi ja estàs bé així. – Va dir Goyita mirant-se-la nua. – Virtu somrigué mentre es posava aquell vestit, la faldilla li cobria els genolls i la cintura donava per posar-s’hi a dins una altra vegada, la samarreta li venia una mica estreta i li marcava els mugrons. Un jersei l’ajudà a cobrir els pits fent que es sentís menys incòmoda.

Remenà la roba. – Què busques? – Calces. – No hi ha, ho sento, posa’t les meves. – li digué indicant el racó del llit on les havia amagat al primer encontre. Virtú la mirà sorneguera, s’apropà, les agafà i se les posà. – Així ho vols? – Sí. – Virtú li feu un petó. – Anem-nos-en.